Obligats a ser feliços

Fa uns dies vaig llegir un post a Facebook i em va deixar reflexionant…

Una dona obria el seu cor i parlava de com es sentia. Sembla que quan arriba l’estiu hi ha com “una obligació” de ser feliç, de passar-s’ho bé, de fer plans superoriginals, de penjar fotos de llocs fantàstics a les xarxes socials perquè tothom s’assabenti (en la era del “postureo”…) perquè si no, sembla que no gaudeixes de la vida, que perds algun tren famós…Ella s’ho estava passant malament per motius personals (fins i tot pensant en treure’s la vida) i tot això suposava encara un pes extra.

En aquesta societat del consum, de la immediatesa, de les aparences i de ser més que els altres, sembla que la tristesa no forma part de la vida, que sempre hem d’estar feliços, que la tristesa, les pors, la ràbia no hi tenen cabuda, i que a més a més es relacionen amb una mena de fracàs existencial. Doncs la realitat és que totes són emocions i que totes tenen dret a poder expressar-se de manera sana i que totes formen part de nosaltres (juntament amb l’alegria) i ens fan ser el que som. Necessitem deixar espai per a poder viure-les i així integrar-les i viure una vida amb més benestar emocional, que ens permeti estar bé amb nosaltres mateixos i amb els altres. Tot això sense preses ni judici cap a nosaltres mateixos, sentint també si necessitem estar sols o necessitem l’acompanyament d’altres en el procés. Jo en aquest camí em vaig trobar amb la biodansa, que em va ajudar a ser més conscient de les meves emocions i de les dels altres…Ara estic encantada de poder acompanyar als altres en aquest camí que és la vida…